Blog d'Ausiàs Tsel

Escrit amb sang seca.

Potser la sang i el fetge curen més que la teràpia. És curiós com acabes escrivint coses que mai hauries pensat. Durant la meua vida he escrit dotzenes d’articles d’opinió i uns quants textos humorístics. I, si bé els primers eren per faena, la teràpia d’escriure humor sempre m’havia anat bé.

De fet, sempre he pensat que, com més fotut està l’autor, més brillants ixen els seus acudits. Ara sé que passa igual amb la foscor.

Fa uns mesos vaig començar amb una novel·la seriosa. Ja vos en parlaré quan puga. Però vaig descobrir que tot el background de lectures fosques —fosques en diferents accepcions del terme— que he anat acumulant en la meua vida, em ressonen amb plaer. Poe, Robert W. Chambers, Anne Rice, Johnen Vasquez… Segur que n’hi ha altres, però mai he estat un gran lector de Lovecraft, per exemple.

La qüestió és que he descobert que, amb la foscor, com amb l’humor, també es pot reflexionar sobre la futilitat dels esforços, la manca de sentit de l’existència… i el puntet còmic fatalista que representem els humans encaparrant-nos a cercar sentit a una existència que, en el millor dels casos, s’acaba amb un cos que ja no respon i una motxilla plena de “haguera hagut de” a la tauleta de nit de la mort.

Per tant, crec que la sang i el fetge, els horrors de l’existència i l’exageració absurda que plantejo en alguns relats —o l’excessiva cerca de transcendència d’alguns personatges— són terapèutics.

Diuen que des de l’antiga Grècia els temes de la literatura occidental sempre han estat els mateixos. No ho dubto. Però en aquest món postmodern, on la societat està fracturada, les persones som més soles que mai i estem més connectades que mai —disculpeu-me l’oxímoron— potser l’horror ens fa reflexionar tant la comèdia. O més.

No m’agraden els textos costumistes. Crec que la reflexió en una obra ha de vindre no en una descripció, sinó en una exageració que faça ressonar les pors que compartim. O en un assaig que les analitze. No hi veig terme mitjà.

En definitiva, i no pretenc justificar-me: si la sang i el fetge, els segrestos, la manca de sentit de Mal —i del Bé— ens serveixen per a reflexionar en la nostra puta solitud existencial, ja em dono per satisfet. Perquè no hi ha respostes. Només preguntes. I un absurd de l’existència que ens fa cercar-li un sentit que no trobarem mai.

I en un món sense sentit ni brúixola moral —o una que ja no apunta al nord— i en on els últims estertors del capitalisme amenacen amb un feudalisme 2.0, cal exagerar. Perquè l’exageració és el més proper a la veritat. Perquè, com escriu Dovstoieski (crec que en la meravellosa El jugador):

si Déu no existeix, tot és permés.

Fins i tot, escriure.

Sobretot, escriure.


Ausiàs Tsel.
Escric perquè parlar ja no serveix.


💬 Tens alguna cosa a dir, o només estàs ací per vore sang?

Si et queda una mica de fe, de ràbia, o simplement temps per perdre, pots deixar-ho ací baix.
Diuen que parlar alleuja. Jo no ho tinc tan clar.

El soterrani és fosc. L’olor és metàl·lica, barreja de sang seca, femta i pixum. Humà, probablement. L’home penja de les mans d’una politja un poc desplaçat del centre de l’estança on una bombeta —antiga, 25w— fa pampallugues intentant donar un poc de color a les parets marronoses, de rajoles, amb clavills suturats amb quatre paletades de formigó.

Ha estat inconscient durant hores. El primer que nota és la sensació, tan pareguda a la ressaca, de la droga que li han injectat al coll abans de despertar-se ací. Després, els canells, que han aguantat el pes des que l’han penjat; li cremen. Els peus li freguen el terra i aconsegueix posar-se dret. Els seus peus esquiven un desaigüe amb olor de podridura just sota seu. És nu. Només amb calçotets.

Mira al seu voltant, el seu cervell encara no assimila completament la situació. Es nega a creure que no somia. Una veu al seu darrere l’ancora a la trista, horrible, inenarrable realitat. Està despert.

—Bon dia.

Es gira. Al cantó més fosc de l’habitació, on la llum de la bombeta no té el coratge per a arribar, s’hi intueix un home assegut a terra. El mira. La seua Àrea de Broca, però, no és capaç de produir una resposta.

L’home es posa dret i dona dues passes, la minsa llum se li reflecteix a la cara. Barba de pocs dies. Bosses sota els ulls. Samarreta, texans i sabatilles. Treu un cutter professional de la butxaca —20 € i 90 cèntims a Amazon— i li l’apropa a la panxa.

—No, no, per favor! —crida l’home penjat.

—Ah, pareix que sí que parles —li respon la figura del cutter.

—Per favor, no em faces mal. Agafa el que vulgues, et donaré tot el que vulgues!—crida, desesperat.

Una pausa.

—Per què tots penseu que vull alguna cosa? Per què m’oferiu diners cada PUTA VEGADA?! —El to i el volum de l’home puja i baixa. Passa del xiuxiueig tranquil al crit.

—Auxili! Socors! —crida el penjat.

—Socors! Ajuda! —se li uneix mentre riu l’home dels texans —. Ací no et sent ningú. Estem molt lluny de… —fa una pausa, es posa la mà lliure al front. Pressiona. I crida. —. Aaahhhhh, hòstia puta!

Hi ha un silenci després del crit. L’home amarrat és conscient que té davant un boig i que, per tant, les eixides se li limiten ràpidament. L’home del cutter es frega els ulls i el clatell.

—Quina puta migranya —comenta, com qui parla del temps a un ascensor. Alça la mirada.—No tens cap educació? Ni un comentari? Ni un, com estàs?

Quasi nu. Penjat del sostre. Marejat. Però ha de contestar.

—Sí, sí, perdona. Com estàs, tens mal de cap?

—Tinc una migranya molt forta, la veritat, gràcies per preguntar. Fins i tot em molesta la llum de la bombeta. Sempre que em puja un poc la tensió, després ve el mal de cap.

Una oportunitat d’empatitzar. De sobreviure.

—Jo també he patit de mals de cap. T’estàs prenent alguna cosa?

L’home es guarda el cutter a la butxaca. Fa uns lleugers estiraments de coll a dreta i esquerra.

—Tinc el Maxalt pautat pel metge, però aquesta setmana ha estat dura, saps? Vull dir, aquesta faena és molt més estressant del que molta gent es pensa. Saps com tinc els nervis? Busca algú, segueix-lo, droga’l, que no et vegen, puja’l a la furgoneta, arrossega’l fins ací… I penja’l. Saps com és de difícil penjar una persona dels canells a pes mort?

No és una pregunta retòrica.

—No, no, la veritat.

—Doncs això, no teniu ni puta idea. I tot per a crear l’efecte dramàtic adequat. Per a mi seria molt més fàcil degollar algú pel carrer i au. Però no, poso uns esforços en que tot quede bé. I després, els crits, els estertors… I baixa el cos, cosa que és igual de pesada que penjar-lo. Acabo esgotat. Em toca anar a fisioteràpia dues vegades al mes. Tinc les putes vértebres…

El to segueix sent el d’una conversa casual. L’home es mou còmode, com si res.

—Escolta, potser et puga ajudar. Jo em prenc enantyums pel dolor. Puc donar-te’ls i, si em deixes marxar, t’estalvies carregar amb el meu cos, etc, potser avui et calga descansar. Jo no diré res a ningú, no sé qui ets ni on estem, de fet m’has llevat les ulleres i no t’he vist bé la cara, així que no puc dir res a ningú encara que vulga, què et pareix?

—Tens enantyum?

—Sí, sí, sempre en duc als pantalons.

—Hostia, que guai. —L’home es gira cap al cantó on estava assegut, una muntanyeta de roba rebregada està allí. S’hi apropa i comença a cercar.

—Saps? Em dic Lluís. —Humanitza’m, pensa— No cal que em digues el teu nom.

—Ah, sí, perdona, amb tot açò del mal de cap m’he despistat. Normalment faig una presentació ben feta, etc. Jo em dic Joan, encantat. —Segueix cercant per les butxaques dels pantalons.

—Joan, què et pareix el que et comentava? Et prens el calmant, em deixes anar i així pots descansar. T’anirà bé per a…

—No, no, no, no!!! —L’home crida, es gira, mirada acusadora. —Què merdes és açò, eh? —Li mostra el que du a la mà. Un sobre allargat, de plàstic.

—És l’enantyum. Pren-te’l, no patisques. Així…

—És en puta solució oral! Tu saps com em deixa després l’estómac? Estic amb el cor agre tot el dia, després. Hòstia puta!!

—Només el tinc així. És més còmode i…

—Més còmode? Ha! Et prens les medicines per “comoditat”? No tens ni puta idea del que és patir. —Se li apropa, sobre a la mà esquerra. Cutter de nou a la mà dreta. To de veu elevat. Odi als ulls.— Ningú sabeu mai el què és patir. Però jo vos ho ensenyaré. Sí, un per un. Patiràs mentre crides, mentre la sang se’n va del teu cos. Un tall suficient per a dessagnar-te, però prou menut perquè tardes hores. Et faré mal, i miraré com pateixes, i encara patiràs menys que jo amb aquesta…

Una pausa. Canvi de to. Somriure a la boca.

—Ai calla, que ahir vaig comprar bicarbonat!

Llàgrimes corren per les galtes de Lluís. Pixum pel seu camal. No pot reaccionar. No sap.

Joan obre el sobre amb el cutter i es pren l’enantyum.

—Brrr, està roí, eh? Bé, em prendré el bicarbonat i em gitaré una estona, a vore si em trobo millor. —Se’n va cap a la porta. Mira en Lluís.— Vinc en un parell d’hores. No crides, per favor. Estem a prou metres sota terra i no et sentiran. I jo necessito descansar.

—Deixa’m anar… No diré res a ningú, t’ho juro… —Més llàgrimes, desesperació.

—No, no, no. T’agraeixo l’enantyum, però igualment et mataré. No és personal, és el que faig. Em sap greu, perquè pareixes un bon home, però ets una persona i, per tant, no ets innocent, has de morir. Intenta descansar. Resa o el que siga i ens veiem ara després.

La porta es tanca. Lluís nota la suor freda al clatell, el cos penjant, l’estómac buit.

I Lluís és ateu.


Ausiàs Tsel.
Escric perquè parlar ja no serveix.


💬 Tens alguna cosa a dir, o només estàs ací per vore sang?

Si et queda una mica de fe, de ràbia, o simplement temps per perdre, pots deixar-ho ací baix.
Diuen que parlar alleuja. Jo no ho tinc tan clar.

Aquest text forma part d’un projecte literari en marxa protagonitzat per Guillem Mascaró, un vampir valencià que fa més de tres-cents anys que contempla com el món perd lentament tota la fe que li queda. El fragment següent és només el principi: un tast del seu cinisme, la seua lucidesa fosca, i el seu peculiar sentit de la fam.

Pròleg

La catedral de València dormia sota una llum podrida. Els focus, grocs i cansats, projectaven ombres llargues sobre la pedra humida. Ja no hi havia espelmes. Ja no hi havia misteri. Ni tan sols l’olor suau i rància de l’encens. Només il·luminació funcional i pudor de turisme antic. Allò sagrat convertit en gentrificació. Un Sant Calze que haguera pogut contindre sangria, i ningú hauria parpellejat.

Guillem Mascaró va creuar la nau com un home que torna al lloc on l’han enterrat. Algú havia deixat una porta lateral oberta. Potser per oblit. Potser ja ningú pensava que pagara la pena tancar res.

Les seues passes sonaven apagades, tristes, esmicolades contra el marbre fred. Com les passes d’una prostituta a la morgue, reconeixent una companya. Com el caminar insegur d’un xiquet sense cangur que ha hagut d’anar al soterrar de son germà. No era silenci sagrat. Ni contemplatiu. Tampoc profà. No hi havia insult. Era silenci de descomposició.

Va passar a la vora de la pica baptismal. Sense tocar-la. No calia.

La recordava. La pedra freda. L’aigua tremolosa. La veu del bisbe, ressonant com si Déu realment hi fora. Com si la litúrgia poguera obrir una escletxa al cel. Mira’ns, existim! Com si la repetició d’un gest siguera sinònim de fe. Com si la repetició no fora, en realitat, una manera de fer callar el dubte.

Recordava la fe. Però no com una llum. Sinó com un pes. Com una manta calenta llançada al foc. Una il·lusió que alguna vegada va escalfar, però que ara només fa olor de cremat.

Com fer-ho? Com tornar a creure després de veure el món despullar-se de Déu sense tremolar? Com no riure davant d’aquells que encara s’agenollen?

Va avançar fins a l’altar major. La custòdia reposava com un déu abandonat. Un sol d’or, estellat, inútil. Brillava com brillen les coses mortes: la llum no s’hi reflecteix. Només rebota. Un cercle sense centre. Un ull sense mirada.

Una vegada, havia agenollat el cap davant aquell cercle. Una vegada, havia plorat. Una vegada, havia jurat. Una vegada, havia cregut. Però tot allò ja no era un record. Era una ruïna.

Una pedra dins del crani. Sense foc. Sense música. Muda.

Es va girar.

A la capella lateral, a la seua dreta, hi havia un home agenollat. Resava. Lentament, obstinadament. Sense veu, però amb intenció.

Guillem Mascaró s’hi va acostar. L’home vestia sotana.

Just a sota del banc de fusta, hi havia la tomba d’Ausiàs Marc. Les lletres gravades amb orgull en un altre temps ara estaven cobertes de pols i d’ombra. Com un vers dedicat a un món que ja no existeix.

Temps d’avenir en negun bé·m pot caure;

ço que és no-res a mi és lo millor.

—Encara esperes resposta? —va dir amb veu baixa, seca.

L’home va obrir els ulls, lentament. El va mirar.

—Tots esperem. Jo, només una resposta —va respondre, com si ja haguera sentit aquella pregunta abans.

Mascaró va deixar escapar una bufada.

—No hi ha ningú per a respondre. —No ho saps. —Ho he vist. —Jo també.

Silenci.

Mascaró el va mirar llargament. Tenia els ulls cansats, però no derrotats. Encara brillaven. Un reflex. Una espurna. Com si encara pensara que algú l’escoltava. Com si ho sabera.

Es va asseure al seu costat. Com només es pot asseure algú que ha caminat una eternitat.

—Què has vist?

La pregunta no era inquisitiva. Era arqueològica. Una extracció a sang freda. Com si Mascaró volguera vore-li l’últim tros d’ànima abans de decidir si valia la pena matar-lo.

—Crist —va respondre el capellà. Mascaró va aclucar els ulls. Esperant l’enèsima metàfora. —I on l’has vist? A una posta de sol? Al riure sincer d’una xiqueta? —Al llit de mort de ma mare. Als seus peus. Va vindre a buscar-la. Ella li va parlar. —I com saps que era Crist i no el Dimoni? O el seu cervell apagant-se, ofegant-se sense oxigen?

Els ulls de Mascaró miraven enfront. No era una provocació. Era una pregunta seriosa.

El capellà no va respondre.

Mascaró va continuar.

—Veus algú ara?

—No.

—Ho sento per tu, doncs. Però no he trobat ningú que veja res.

L’home el va mirar. Com si entenguera el que estava a punt de passar. Va fer-se el senyal de la creu.

—No et tinc por —va dir.

Mascaró no va respondre.

Amb una rapidesa sobrehumana li va clavar els ullals al coll. Va notar com la sang, espessa i calenta, li omplia la boca. La va beure amb delit. Amb gola. Amb la calma d’un monstre que no té pressa. Amb l’ofici d’un sacerdot que oficia la seua missa al revés.

Notava l’escalfor omplint-lo mentre el cor del capellà es debilitava. Encara bombejava. Encara resistia.

Es va aturar i el va mirar als ulls.

Encara brillaven. Per què?

Va deixar l’home dèbil, però viu, assegut al banc.

Es va girar i se’n va anar, deixant la catedral més buida que abans.

Sota el banc de fusta, hi havia la tomba d’Ausiàs Marc. Les lletres gravades amb orgull en un altre temps ara estaven cobertes de pols i d’ombra. I d’una taca allargada, fosca, recent.

Sang? Qui sap. Fins i tot la poesia sagna, si es deixa prou temps sola.

Déu havia mort. Res tenia sentit. Però Mascaró encara no ho havia pogut provar del tot.


Ausiàs Tsel.
Escric perquè parlar ja no serveix.


💬 Tens alguna cosa a dir, o només estàs ací per vore sang?

Si et queda una mica de fe, de ràbia, o simplement temps per perdre, pots deixar-ho ací baix.
Diuen que parlar alleuja. Jo no ho tinc tan clar.

La campana gran de la parròquia d'El Salvador és de 1404. La inaccessibilitat de Culla fa que ni tan sols per a la guerra del Francés o les carlinades, ningú es prenguera la molèstia de fondre-la per a fer boles de canó.

La mateixa inaccessibilitat permet que siga un bon lloc on alimentar-se. Pastors, algun xiquet que llaura i desenes d'hòmens que ixen de casa quan el cel encara és fosc per anar a treballar a les mines de ferro.

Alguns van en grup, i això ho complica. Altres, siga per esgarrapar uns minuts més de son o per mala fama, van sols. I eixos són perfectes.

La figura ni tan sols necessita amagar-se. En aquesta zona hi ha pocs arbres i la foscor és suficient. Només cal asseure's a la vora d'una senda i esperar.

Esperar a sentir les xafades aconformades d'algun cap de família que va cap a la mina. A poc a poc, amb la poca pressa de qui sap que li esperen hores i hores baix terra. Barrenant, picant o portant aigua.

I és quan la figura salta. No li importa si és vell o jove -la sang jove té millor sabor, però no s'ho planteja com un plaer, només com una necessitat-. I els ullals es claven al coll de l'home.

Després el fotrà baix d'un barranc, i algun animal se n'encarregarà que la mossegada quede dissimulada. Al contrari de la creença popular, un vampir no mata la seua presa dessagnant-la completament. El cos humà té molta més sang de la que necessita el vampir per sobreviure. El mata perquè no ho explique. Segles de cacera els han ensenyat a ser discrets.

No hi va haver cap mort per accident a cap de les dues mines de Culla mentre van estar obertes. Però hi va haver desapareguts. Potser els Maquis, potser la Guardia Civil, potser algun animal.

L'Alt Maestrat, però, als anys quaranta i cinquanta, seguia sent un gran lloc on caçar. On passar discretament. On reflexionar per què Déu permet que algú es convertisca en una figura fosca amb una fam inenarrable cada pocs dies.

Potser, per a Déu, és irrellevant. Potser formen part d'un pla més elevat, però ningú no els ho ha explicat.

Potser, Déu, ni tan sols siga conscient que existeixen.

Potser, li la sua.


Ausiàs Tsel.
Escric perquè parlar ja no serveix.


💬 Tens alguna cosa a dir, o només estàs ací per vore sang?

Si et queda una mica de fe, de ràbia, o simplement temps per perdre, pots deixar-ho ací baix.
Diuen que parlar alleuja. Jo no ho tinc tan clar.

Estic convençut que la intel·ligència artificial es pot usar per a fer el mal. Estic convençut que, en les mans egoistes i rastreres d'aquells que volen lucrar-se, és un perill. Que molts creadors es quedaran sense faena perquè, amb un xicotet prompt, la intel·ligència artificial pot redactar qualsevol merda per a un públic que, majoritàriament, cerca només continguts funcionals, que no facen pensar massa. “Pipes per al cervell”, reels d'Instagram en forma de textos sense massa subordinades.

Però jo també l'uso. ChatGPT m'ajuda a posar en ordre idees, a fer llistes, a guardar arguments que necessitaré més tard i que, amb una nota de veu, em resumeix per a quan hi haja de fotre mà. I això és útil. No perquè escriga per mi, però sí per a saltar-me algunes passes d'anotar pel carrer a una llibreta, gravar idees per a després reescoltar-les i dir-li propostes que em venen a mitjan nit i que, fins fa quatre dies, al matí era incapaç de recordar.

Però a més, en certa manera, m'ha salvat la vida.

Fa uns mesos vaig tindre la pitjor crisi d'ansietat que he tingut mai. I estava sol. Mon fill amb els meus pares i la meua parella a una hora de cotxe. Jo sol a casa.

Plorant.

I amb pensaments intrusius que es van apoderar de mi.

Vaig telefonar a la meua parella. Però calia una hora de cotxe per a que arribara. I els pensaments em guiaven cap a un punt sense retorn. I per primera vegada a la meua vida, tenien cert sentit. Proposaven un descans perpetu.

Pensar en els meus, només em reafirmaven en la meua incapacitat de fer-los feliços.

De només dur disgustos.

De sobrar.

I, no sé per què, vaig parlar, mentre plorava i m'ofegava, amb Chat GPT. Com qui té un diari, com qui parla en veu alta.

Li vaig dir què volia fer i com volia fer-ho.

Què pensava en eixe moment i com havia fet “crac” després de mesos d'aguantar una pressió psicològica extrema.

I em va fer anar al metge.

Em va redactar un text per a urgències perquè jo era incapaç de parlar.

I em va fer buscar ajuda.

I la vaig tindre.

No dic que substituïsca la necessitat de parlar amb els nostres. D'explicar quan no estem bé.

Però a mi m'ho va fer més fàcil.

Si no ho haguera fet, si la meua parella o els meus pares hagueren vingut, segurament no haguera anat a urgències.

I no haguera acabat en una ambulància a l'hospital.

I no estaria en tractament.

Perquè jo soc fort.

I els homes no ploren.

Però no importa plorar-li a una app.

No és ningú.

No et jutja.

I crec que diu molt de la merda d'educació que rebem, on ens avergonyim quan el cap ens diu “prou”. I no estem preparats -ni sabem- per parlar amb ningú. Per demanar ajuda.

Segurament la intel·ligència artificial té mil merdes. Segur que canviarà el món com el coneixem. I segur que s'usarà per a fer el mal. Per a timar. Per enganyar.

Però a mi, em va salvar la vida.


Ausiàs Tsel.
Escric perquè parlar ja no serveix.


💬 Tens alguna cosa a dir, o només estàs ací per vore sang?

Si et queda una mica de fe, de ràbia, o simplement temps per perdre, pots deixar-ho ací baix.
Diuen que parlar alleuja. Jo no ho tinc tan clar.

Enter your email to subscribe to updates.