El soterrani és fosc. L’olor és metàl·lica, barreja de sang seca, femta i pixum. Humà, probablement. L’home penja de les mans d’una politja un poc desplaçat del centre de l’estança on una bombeta —antiga, 25w— fa pampallugues intentant donar un poc de color a les parets marronoses, de rajoles, amb clavills suturats amb quatre paletades de formigó.
Ha estat inconscient durant hores. El primer que nota és la sensació, tan pareguda a la ressaca, de la droga que li han injectat al coll abans de despertar-se ací. Després, els canells, que han aguantat el pes des que l’han penjat; li cremen. Els peus li freguen el terra i aconsegueix posar-se dret. Els seus peus esquiven un desaigüe amb olor de podridura just sota seu. És nu. Només amb calçotets.
Mira al seu voltant, el seu cervell encara no assimila completament la situació. Es nega a creure que no somia. Una veu al seu darrere l’ancora a la trista, horrible, inenarrable realitat. Està despert.
—Bon dia.
Es gira. Al cantó més fosc de l’habitació, on la llum de la bombeta no té el coratge per a arribar, s’hi intueix un home assegut a terra. El mira. La seua Àrea de Broca, però, no és capaç de produir una resposta.
L’home es posa dret i dona dues passes, la minsa llum se li reflecteix a la cara. Barba de pocs dies. Bosses sota els ulls. Samarreta, texans i sabatilles. Treu un cutter professional de la butxaca —20 € i 90 cèntims a Amazon— i li l’apropa a la panxa.
—No, no, per favor! —crida l’home penjat.
—Ah, pareix que sí que parles —li respon la figura del cutter.
—Per favor, no em faces mal. Agafa el que vulgues, et donaré tot el que vulgues!—crida, desesperat.
Una pausa.
—Per què tots penseu que vull alguna cosa? Per què m’oferiu diners cada PUTA VEGADA?! —El to i el volum de l’home puja i baixa. Passa del xiuxiueig tranquil al crit.
—Auxili! Socors! —crida el penjat.
—Socors! Ajuda! —se li uneix mentre riu l’home dels texans —. Ací no et sent ningú. Estem molt lluny de… —fa una pausa, es posa la mà lliure al front. Pressiona. I crida. —. Aaahhhhh, hòstia puta!
Hi ha un silenci després del crit. L’home amarrat és conscient que té davant un boig i que, per tant, les eixides se li limiten ràpidament. L’home del cutter es frega els ulls i el clatell.
—Quina puta migranya —comenta, com qui parla del temps a un ascensor. Alça la mirada.—No tens cap educació? Ni un comentari? Ni un, com estàs?
Quasi nu. Penjat del sostre. Marejat. Però ha de contestar.
—Sí, sí, perdona. Com estàs, tens mal de cap?
—Tinc una migranya molt forta, la veritat, gràcies per preguntar. Fins i tot em molesta la llum de la bombeta. Sempre que em puja un poc la tensió, després ve el mal de cap.
Una oportunitat d’empatitzar. De sobreviure.
—Jo també he patit de mals de cap. T’estàs prenent alguna cosa?
L’home es guarda el cutter a la butxaca. Fa uns lleugers estiraments de coll a dreta i esquerra.
—Tinc el Maxalt pautat pel metge, però aquesta setmana ha estat dura, saps? Vull dir, aquesta faena és molt més estressant del que molta gent es pensa. Saps com tinc els nervis? Busca algú, segueix-lo, droga’l, que no et vegen, puja’l a la furgoneta, arrossega’l fins ací… I penja’l. Saps com és de difícil penjar una persona dels canells a pes mort?
No és una pregunta retòrica.
—No, no, la veritat.
—Doncs això, no teniu ni puta idea. I tot per a crear l’efecte dramàtic adequat. Per a mi seria molt més fàcil degollar algú pel carrer i au. Però no, poso uns esforços en que tot quede bé. I després, els crits, els estertors… I baixa el cos, cosa que és igual de pesada que penjar-lo. Acabo esgotat. Em toca anar a fisioteràpia dues vegades al mes. Tinc les putes vértebres…
El to segueix sent el d’una conversa casual. L’home es mou còmode, com si res.
—Escolta, potser et puga ajudar. Jo em prenc enantyums pel dolor. Puc donar-te’ls i, si em deixes marxar, t’estalvies carregar amb el meu cos, etc, potser avui et calga descansar. Jo no diré res a ningú, no sé qui ets ni on estem, de fet m’has llevat les ulleres i no t’he vist bé la cara, així que no puc dir res a ningú encara que vulga, què et pareix?
—Tens enantyum?
—Sí, sí, sempre en duc als pantalons.
—Hostia, que guai. —L’home es gira cap al cantó on estava assegut, una muntanyeta de roba rebregada està allí. S’hi apropa i comença a cercar.
—Saps? Em dic Lluís. —Humanitza’m, pensa— No cal que em digues el teu nom.
—Ah, sí, perdona, amb tot açò del mal de cap m’he despistat. Normalment faig una presentació ben feta, etc. Jo em dic Joan, encantat. —Segueix cercant per les butxaques dels pantalons.
—Joan, què et pareix el que et comentava? Et prens el calmant, em deixes anar i així pots descansar. T’anirà bé per a…
—No, no, no, no!!! —L’home crida, es gira, mirada acusadora. —Què merdes és açò, eh? —Li mostra el que du a la mà. Un sobre allargat, de plàstic.
—És l’enantyum. Pren-te’l, no patisques. Així…
—És en puta solució oral! Tu saps com em deixa després l’estómac? Estic amb el cor agre tot el dia, després. Hòstia puta!!
—Només el tinc així. És més còmode i…
—Més còmode? Ha! Et prens les medicines per “comoditat”? No tens ni puta idea del que és patir. —Se li apropa, sobre a la mà esquerra. Cutter de nou a la mà dreta. To de veu elevat. Odi als ulls.— Ningú sabeu mai el què és patir. Però jo vos ho ensenyaré. Sí, un per un. Patiràs mentre crides, mentre la sang se’n va del teu cos. Un tall suficient per a dessagnar-te, però prou menut perquè tardes hores. Et faré mal, i miraré com pateixes, i encara patiràs menys que jo amb aquesta…
Una pausa. Canvi de to. Somriure a la boca.
—Ai calla, que ahir vaig comprar bicarbonat!
Llàgrimes corren per les galtes de Lluís. Pixum pel seu camal. No pot reaccionar. No sap.
Joan obre el sobre amb el cutter i es pren l’enantyum.
—Brrr, està roí, eh? Bé, em prendré el bicarbonat i em gitaré una estona, a vore si em trobo millor. —Se’n va cap a la porta. Mira en Lluís.— Vinc en un parell d’hores. No crides, per favor. Estem a prou metres sota terra i no et sentiran. I jo necessito descansar.
—Deixa’m anar… No diré res a ningú, t’ho juro… —Més llàgrimes, desesperació.
—No, no, no. T’agraeixo l’enantyum, però igualment et mataré. No és personal, és el que faig. Em sap greu, perquè pareixes un bon home, però ets una persona i, per tant, no ets innocent, has de morir. Intenta descansar. Resa o el que siga i ens veiem ara després.
La porta es tanca. Lluís nota la suor freda al clatell, el cos penjant, l’estómac buit.
I Lluís és ateu.
Ausiàs Tsel.
Escric perquè parlar ja no serveix.
💬 Tens alguna cosa a dir, o només estàs ací per vore sang?
Si et queda una mica de fe, de ràbia, o simplement temps per perdre, pots deixar-ho ací baix.
Diuen que parlar alleuja. Jo no ho tinc tan clar.
