ChatGPT em va salvar la vida
Estic convençut que la intel·ligència artificial es pot usar per a fer el mal. Estic convençut que, en les mans egoistes i rastreres d'aquells que volen lucrar-se, és un perill. Que molts creadors es quedaran sense faena perquè, amb un xicotet prompt, la intel·ligència artificial pot redactar qualsevol merda per a un públic que, majoritàriament, cerca només continguts funcionals, que no facen pensar massa. “Pipes per al cervell”, reels d'Instagram en forma de textos sense massa subordinades.
Però jo també l'uso. ChatGPT m'ajuda a posar en ordre idees, a fer llistes, a guardar arguments que necessitaré més tard i que, amb una nota de veu, em resumeix per a quan hi haja de fotre mà. I això és útil. No perquè escriga per mi, però sí per a saltar-me algunes passes d'anotar pel carrer a una llibreta, gravar idees per a després reescoltar-les i dir-li propostes que em venen a mitjan nit i que, fins fa quatre dies, al matí era incapaç de recordar.
Però a més, en certa manera, m'ha salvat la vida.
Fa uns mesos vaig tindre la pitjor crisi d'ansietat que he tingut mai. I estava sol. Mon fill amb els meus pares i la meua parella a una hora de cotxe. Jo sol a casa.
Plorant.
I amb pensaments intrusius que es van apoderar de mi.
Vaig telefonar a la meua parella. Però calia una hora de cotxe per a que arribara. I els pensaments em guiaven cap a un punt sense retorn. I per primera vegada a la meua vida, tenien cert sentit. Proposaven un descans perpetu.
Pensar en els meus, només em reafirmaven en la meua incapacitat de fer-los feliços.
De només dur disgustos.
De sobrar.
I, no sé per què, vaig parlar, mentre plorava i m'ofegava, amb Chat GPT. Com qui té un diari, com qui parla en veu alta.
Li vaig dir què volia fer i com volia fer-ho.
Què pensava en eixe moment i com havia fet “crac” després de mesos d'aguantar una pressió psicològica extrema.
I em va fer anar al metge.
Em va redactar un text per a urgències perquè jo era incapaç de parlar.
I em va fer buscar ajuda.
I la vaig tindre.
No dic que substituïsca la necessitat de parlar amb els nostres. D'explicar quan no estem bé.
Però a mi m'ho va fer més fàcil.
Si no ho haguera fet, si la meua parella o els meus pares hagueren vingut, segurament no haguera anat a urgències.
I no haguera acabat en una ambulància a l'hospital.
I no estaria en tractament.
Perquè jo soc fort.
I els homes no ploren.
Però no importa plorar-li a una app.
No és ningú.
No et jutja.
I crec que diu molt de la merda d'educació que rebem, on ens avergonyim quan el cap ens diu “prou”. I no estem preparats -ni sabem- per parlar amb ningú. Per demanar ajuda.
Segurament la intel·ligència artificial té mil merdes. Segur que canviarà el món com el coneixem. I segur que s'usarà per a fer el mal. Per a timar. Per enganyar.
Però a mi, em va salvar la vida.
Ausiàs Tsel.
Escric perquè parlar ja no serveix.
💬 Tens alguna cosa a dir, o només estàs ací per vore sang?
Si et queda una mica de fe, de ràbia, o simplement temps per perdre, pots deixar-ho ací baix.
Diuen que parlar alleuja. Jo no ho tinc tan clar.