La sang i el fetge
Potser la sang i el fetge curen més que la teràpia. És curiós com acabes escrivint coses que mai hauries pensat. Durant la meua vida he escrit dotzenes d’articles d’opinió i uns quants textos humorístics. I, si bé els primers eren per faena, la teràpia d’escriure humor sempre m’havia anat bé.
De fet, sempre he pensat que, com més fotut està l’autor, més brillants ixen els seus acudits. Ara sé que passa igual amb la foscor.
Fa uns mesos vaig començar amb una novel·la seriosa. Ja vos en parlaré quan puga. Però vaig descobrir que tot el background de lectures fosques —fosques en diferents accepcions del terme— que he anat acumulant en la meua vida, em ressonen amb plaer. Poe, Robert W. Chambers, Anne Rice, Johnen Vasquez… Segur que n’hi ha altres, però mai he estat un gran lector de Lovecraft, per exemple.
La qüestió és que he descobert que, amb la foscor, com amb l’humor, també es pot reflexionar sobre la futilitat dels esforços, la manca de sentit de l’existència… i el puntet còmic fatalista que representem els humans encaparrant-nos a cercar sentit a una existència que, en el millor dels casos, s’acaba amb un cos que ja no respon i una motxilla plena de “haguera hagut de” a la tauleta de nit de la mort.
Per tant, crec que la sang i el fetge, els horrors de l’existència i l’exageració absurda que plantejo en alguns relats —o l’excessiva cerca de transcendència d’alguns personatges— són terapèutics.
Diuen que des de l’antiga Grècia els temes de la literatura occidental sempre han estat els mateixos. No ho dubto. Però en aquest món postmodern, on la societat està fracturada, les persones som més soles que mai i estem més connectades que mai —disculpeu-me l’oxímoron— potser l’horror ens fa reflexionar tant la comèdia. O més.
No m’agraden els textos costumistes. Crec que la reflexió en una obra ha de vindre no en una descripció, sinó en una exageració que faça ressonar les pors que compartim. O en un assaig que les analitze. No hi veig terme mitjà.
En definitiva, i no pretenc justificar-me: si la sang i el fetge, els segrestos, la manca de sentit de Mal —i del Bé— ens serveixen per a reflexionar en la nostra puta solitud existencial, ja em dono per satisfet. Perquè no hi ha respostes. Només preguntes. I un absurd de l’existència que ens fa cercar-li un sentit que no trobarem mai.
I en un món sense sentit ni brúixola moral —o una que ja no apunta al nord— i en on els últims estertors del capitalisme amenacen amb un feudalisme 2.0, cal exagerar. Perquè l’exageració és el més proper a la veritat. Perquè, com escriu Dovstoieski (crec que en la meravellosa El jugador):
si Déu no existeix, tot és permés.
Fins i tot, escriure.
Sobretot, escriure.
Ausiàs Tsel.
Escric perquè parlar ja no serveix.
💬 Tens alguna cosa a dir, o només estàs ací per vore sang?
Si et queda una mica de fe, de ràbia, o simplement temps per perdre, pots deixar-ho ací baix.
Diuen que parlar alleuja. Jo no ho tinc tan clar.