La fam d’un vampir valencià.
Aquest text forma part d’un projecte literari en marxa protagonitzat per Guillem Mascaró, un vampir valencià que fa més de tres-cents anys que contempla com el món perd lentament tota la fe que li queda. El fragment següent és només el principi: un tast del seu cinisme, la seua lucidesa fosca, i el seu peculiar sentit de la fam.
Pròleg
La catedral de València dormia sota una llum podrida. Els focus, grocs i cansats, projectaven ombres llargues sobre la pedra humida. Ja no hi havia espelmes. Ja no hi havia misteri. Ni tan sols l’olor suau i rància de l’encens. Només il·luminació funcional i pudor de turisme antic. Allò sagrat convertit en gentrificació. Un Sant Calze que haguera pogut contindre sangria, i ningú hauria parpellejat.
Guillem Mascaró va creuar la nau com un home que torna al lloc on l’han enterrat. Algú havia deixat una porta lateral oberta. Potser per oblit. Potser ja ningú pensava que pagara la pena tancar res.
Les seues passes sonaven apagades, tristes, esmicolades contra el marbre fred. Com les passes d’una prostituta a la morgue, reconeixent una companya. Com el caminar insegur d’un xiquet sense cangur que ha hagut d’anar al soterrar de son germà. No era silenci sagrat. Ni contemplatiu. Tampoc profà. No hi havia insult. Era silenci de descomposició.
Va passar a la vora de la pica baptismal. Sense tocar-la. No calia.
La recordava. La pedra freda. L’aigua tremolosa. La veu del bisbe, ressonant com si Déu realment hi fora. Com si la litúrgia poguera obrir una escletxa al cel. Mira’ns, existim! Com si la repetició d’un gest siguera sinònim de fe. Com si la repetició no fora, en realitat, una manera de fer callar el dubte.
Recordava la fe. Però no com una llum. Sinó com un pes. Com una manta calenta llançada al foc. Una il·lusió que alguna vegada va escalfar, però que ara només fa olor de cremat.
Com fer-ho? Com tornar a creure després de veure el món despullar-se de Déu sense tremolar? Com no riure davant d’aquells que encara s’agenollen?
Va avançar fins a l’altar major. La custòdia reposava com un déu abandonat. Un sol d’or, estellat, inútil. Brillava com brillen les coses mortes: la llum no s’hi reflecteix. Només rebota. Un cercle sense centre. Un ull sense mirada.
Una vegada, havia agenollat el cap davant aquell cercle. Una vegada, havia plorat. Una vegada, havia jurat. Una vegada, havia cregut. Però tot allò ja no era un record. Era una ruïna.
Una pedra dins del crani. Sense foc. Sense música. Muda.
Es va girar.
A la capella lateral, a la seua dreta, hi havia un home agenollat. Resava. Lentament, obstinadament. Sense veu, però amb intenció.
Guillem Mascaró s’hi va acostar. L’home vestia sotana.
Just a sota del banc de fusta, hi havia la tomba d’Ausiàs Marc. Les lletres gravades amb orgull en un altre temps ara estaven cobertes de pols i d’ombra. Com un vers dedicat a un món que ja no existeix.
Temps d’avenir en negun bé·m pot caure;
ço que és no-res a mi és lo millor.
—Encara esperes resposta? —va dir amb veu baixa, seca.
L’home va obrir els ulls, lentament. El va mirar.
—Tots esperem. Jo, només una resposta —va respondre, com si ja haguera sentit aquella pregunta abans.
Mascaró va deixar escapar una bufada.
—No hi ha ningú per a respondre. —No ho saps. —Ho he vist. —Jo també.
Silenci.
Mascaró el va mirar llargament. Tenia els ulls cansats, però no derrotats. Encara brillaven. Un reflex. Una espurna. Com si encara pensara que algú l’escoltava. Com si ho sabera.
Es va asseure al seu costat. Com només es pot asseure algú que ha caminat una eternitat.
—Què has vist?
La pregunta no era inquisitiva. Era arqueològica. Una extracció a sang freda. Com si Mascaró volguera vore-li l’últim tros d’ànima abans de decidir si valia la pena matar-lo.
—Crist —va respondre el capellà. Mascaró va aclucar els ulls. Esperant l’enèsima metàfora. —I on l’has vist? A una posta de sol? Al riure sincer d’una xiqueta? —Al llit de mort de ma mare. Als seus peus. Va vindre a buscar-la. Ella li va parlar. —I com saps que era Crist i no el Dimoni? O el seu cervell apagant-se, ofegant-se sense oxigen?
Els ulls de Mascaró miraven enfront. No era una provocació. Era una pregunta seriosa.
El capellà no va respondre.
Mascaró va continuar.
—Veus algú ara?
—No.
—Ho sento per tu, doncs. Però no he trobat ningú que veja res.
L’home el va mirar. Com si entenguera el que estava a punt de passar. Va fer-se el senyal de la creu.
—No et tinc por —va dir.
Mascaró no va respondre.
Amb una rapidesa sobrehumana li va clavar els ullals al coll. Va notar com la sang, espessa i calenta, li omplia la boca. La va beure amb delit. Amb gola. Amb la calma d’un monstre que no té pressa. Amb l’ofici d’un sacerdot que oficia la seua missa al revés.
Notava l’escalfor omplint-lo mentre el cor del capellà es debilitava. Encara bombejava. Encara resistia.
Es va aturar i el va mirar als ulls.
Encara brillaven. Per què?
Va deixar l’home dèbil, però viu, assegut al banc.
Es va girar i se’n va anar, deixant la catedral més buida que abans.
Sota el banc de fusta, hi havia la tomba d’Ausiàs Marc. Les lletres gravades amb orgull en un altre temps ara estaven cobertes de pols i d’ombra. I d’una taca allargada, fosca, recent.
Sang? Qui sap. Fins i tot la poesia sagna, si es deixa prou temps sola.
Déu havia mort. Res tenia sentit. Però Mascaró encara no ho havia pogut provar del tot.
Ausiàs Tsel.
Escric perquè parlar ja no serveix.
💬 Tens alguna cosa a dir, o només estàs ací per vore sang?
Si et queda una mica de fe, de ràbia, o simplement temps per perdre, pots deixar-ho ací baix.
Diuen que parlar alleuja. Jo no ho tinc tan clar.